El Blog d'en Jaume Vellvehí


Els meus llibres


Puig-Pla, Josep / Vellvehí i Altimira, Jaume (eds.) (2023). Esteve Albert i Corp: Josep Sebastià Pons. Poeta de la catalanitat essencial, Perpinyà: Edicions Trabucaire.

Com diem a la introducció «La figura d’Esteve Albert i Corp (Dosrius, Maresme, 1914 – Andorra la Vella, 1995), esdevé inesgotable per la multiplicitat del seu activisme i per la seva prolífica obra escrita. Poesia, teatre, guions d’espectacles, biografia, assajos històrics, articles d’opinió... I encara que Albert ha tingut la sort de ser un autor publicat i relativament estudiat, més la seva figura que no la seva obra, de tant en tant encara surt a la llum algun text inèdit». Ara, amb en Josep Puig Pla hem pogut localitzar un assaig inèdit. Es tracta de Procés i projecció de Josep Sebastià Pons. Poeta de la catalanitat essencial, obra que va merèixer el Premi literari Vila de Perpinyà de 1983 i que havia restat inèdita.


A través d’aquestes pàgines, Esteve Albert ens proposa un retrat literari del poeta rossellonès Josep Sebastià Pons (Illa, 1886 – 1962) i ens presenta la seva trajectòria vital de manera inseparable de la seva poesia. Després d’uns primers capítols que ens situen en el Rosselló del segle XIX que va veure néixer el poeta i en l’entorn geogràfic i paisatgístic on va créixer, Albert va desgranant la trajectòria vital del poeta a partir dels seus poemaris. Roses i xiprers, El bon pedrís, L'estel de l'escamot, Canta perdiu, L'aire i la fulla, Cantilena i Conversa. De fet, Albert s’atura en les edicions fetes en vida de Pons i prescindeix de les obres pòstumes com Cambra d’hivern (1966).


En el recorregut per l’obra ponsiana, la vivència personal i familiar del poeta es fon amb l’obra poètica. Albert ens dona un testimoni de primera mà de la personalitat i la vivència de Josep Sebastià Pons, i ens rememora, les converses mantingudes amb el poeta i també amb el seu entorn, amb Simona Gay especialment, que són una de les fonts primàries del seu text.


El paper de Pons en el desvetllament de la consciència del català com a llengua literària culta esdevé el centre d’interès d’Albert, que troba en el gran poeta nord-català els arguments on emmirallar el seu pensament. La llengua, la cultura i la tradició popular i el paisatge són els temes compartits per ambdues figures que en Albert esdevenen l’arrel ancestral que es projecta cap al futur. Afegim-hi el rol de Pons en el desvetllament de la literatura occitana contemporània i l’occitanisme d’Albert i completarem, amb aquesta confluència d’interessos, algunes de les grans bases del pensament i l’activisme d’Albert que enfoca, a més i en divergència amb Pons, cap a l’activisme polític.


En els annexos, transcrivim alguns textos i documents que completen i enriqueixen l’assaig d’Albert. Reproduïm, per exemple, els pròlegs del dosriuenc a Paisatge familiar: 25 poemes de Josep Sebastià Pons i a Misteri de Sant Pere Urseol, igual com l’article «Josep Sebastià Pons i el llenguatge poètic» que publicà a la revista Pont Blau el 1962. En aquests textos ja s’apunten algunes de les idees que podem anar resseguint a Procés i projecció de Josep Sebastià Pons i hi trobarem el to i el centre d’interès albertià que el presideixen.


Tres documents serveixen de mostra de les fonts primàries emprades per Albert en el seu assaig i contenen informació prou interessant sobre la vida familiar de l’illesenc.


La transcripció de la conversa de Josep Pla, Simona Gay i Esteve Albert amb motiu dels preparatius de l’homenatge de 1967, il·lustren la dedicació d’Albert a la difusió de l’obra i la figura del rossellonès admirat. Així mateix, reproduïm les notes de 1967 de Josep Pla, recollides a El viatge s’acaba, en relació a les visites d’Esteve Albert, que també expliquen aquells preparatius.


Un conjunt representatiu de la correspondència de Simona Gay amb Albert i un recull d’imatges de l’homenatge de 1968 a Illa tanca l’apartat d’annexos.


El llibre ha estat prologat pel Dr. August Bover i Font, membre de l’Institut d’Estudis Catalans que és precedit per un proemi de Carles Duarte i Montserrat, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts entre 2012-2019.


El llibre ha estat publicat per Edicions Trabucaire de Perpinyà, ciutat on va ser presentat en la celebració de la festa de Sant Jordi el proppassat 22 d’abril (Podeu llegir la ressenya d'Edicions Trabucaire aquí).



Vellvehí i Altimira, Jaume (2022). En la construcció de la cultura del catalanisme al Maresme. Els Jocs Florals de Mataró de 1904 i el certamen literari de la Nueva Constancia de 1905. Mataró: Arxiu Comarcal del Maresme.

Des de la reinstauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859), la celebració de certàmens literaris i jocs florals arreu del territori augmentà progressivament fins convertir-se en una de les grans plataformes d’expansió de les idees i les pràctiques catalanistes, allò que se n’ha dit la construcció de la cultura del catalanisme. Així doncs, els certàmens literaris locals esdevenen l’expressió de la mútua vinculació de la literatura, i la llengua, amb la política. Una vinculació que se situa en l’epicentre de la construcció de la cultura catalana contemporània.

L’estudi s’inscriu en una línia de recerca que recentment s’ha proposat reexaminar els jocs florals territorials i la seva contribució al bastiment de la cultura del catalanisme i que encara compta amb pocs estudis de detall.

El treball caracteritza els Jocs Florals de 1904 i el certamen de la societat Nueva Constància de 1905, partint dels celebrats a Mataró el 1883 i el 1892, que permeten aportar una anàlisi de contrast, i analitza la contribució a la construcció de la cultura política del catalanisme. Identifica els protagonistes, en dona dades i analitza aspectes literaris de les convocatòries, els discursos, els elements de tradició i renovació, el rol de la literatura com a element de prestigi i de projecció ideològica...  Aporta, per primera vegada, dades de conjunt dels certàmens i jocs mataronins i n’ofereix dades noves, així com textos inèdits o poc coneguts, com ara els discursos de Melcior de Palau o els poemes premiats de Josep Carner. Vegeu la ressenya a l'Anuari Verdaguer 2022. Revista d'Estudis literaris del segle XIX.


Bou i Illa, Joan - Vellvehí i Altimira, Jaume (2010). Del romànic al gòtic. El monestir de Santa Maria de Roca Rossa. Tordera-El Maresme. Mataró: Grup d'Història del Casal.

Parlar d’art medieval a la comarca del Maresme desperta cert grau de perplexitat. La raó és simple, tenim una percepció de la comarca marcada per la transformació del paisatge i del seu contingut: carreteres, urbanitzacions, segones residències i altres alteracions urbanístiques que han anat malmetent o amagant un patrimoni que venia de lluny. Sovint s’assevera que no en queda res d’aquest patrimoni o bé que si en queda alguna cosa no paga la pena. I això no és ben bé així. Si més no, amb l'amic Joan Bou, he provat de justificar tot el contrari en un llibre que aquest Sant Jordi ha vist la llum: Del romànic al gòtic. El monestir de Santa Maria de Roca Rossa. Tordera-El Maresme.

En aquestes pàgines podreu descobrir el monestir de Santa Maria de Roca Rossa i saber detalls que no us imaginaríeu: què menjaven els canonges, com era la seva vida quotidiana, les desavinences dins de la comunitat o el seu arrelament entre la població de la zona: masies com Can Caselles, Can Montsant o Can Camps, el molí de la Júlia... I descobrireu elements com el missal il·lustrat del segle XII o anècdotes i tradicions.

El monestir de Santa Maria de Roca Rossa, situat al Montnegre dins el terme municipal de Tordera, fou fundat en la primera meitat del segle XII sota l'orde de Sant Agustí, bastint una església amb claustre i dependències en estil romànic amb alguns elements ja del gòtic. La seva breu etapa d'esplendor fou entre els darrers anys del segle XII i mitjans del XIII, moment que inicià la seva progressiva davallada. La comunitat agustiniana de Roca Rossa mai va passar de ser un modest priorat.

L'any 1592 va passar a formar part de la nova diòcesi de Solsona. Els canonges del nou bisbat s'encarregaren de cobrar les rendes del nostre monestir però pràcticament abandonaren el manteniment dels seus edificis conventuals. Al segle XVIII l'església tenia culte ocasional i damunt les restes dels antics edificis s'aixecà una masia L'església es va mantenir sencera fins a mitjans segle passat quan va començar l'espoliació i degradació definitiva fins avui que ja s'ha ensorrat part de la volta. Vegeu-ne una ressenya a Publicaciones sobre arte medieval.


Bou i Illa, Joan - Vellvehí i Altimira, Jaume (2003). Molrà el gra. Els molins de la Baixa Tordera. Argentona: La Comarcal Edicions.

Els molins d’aigua són el testimoni de la constant activitat humana en el territori que en el decurs del temps l’ha anat transformant fins al que tenim avui. Un patrimoni cultural que depassa el mer interès històric o tècnic, per afegir-s’hi un interès antropològic per les formes de vida desaparegudes; lingüístic per les nombroses expressions que l’activitat molinera generà o per la toponímia que fixà; geogràfic i econòmic pel que l’activitat va representar per a l’organització del territori, les relacions humanes i econòmiques, i l’explotació dels recursos naturals… i, també, per un interès emocional d’aquells vells moliners pràcticament desapareguts i d’un ofici del tot desconegut.

El desarrelament de la societat d’avui vers el territori que l’envolta, la ignorància vers el patrimoni més proper o el menyspreu per tot allò que pugui tenir la més lleu flaire de rural o tradicional ens condueix ineludiblement a la necessitat de conservar, estudiar i divulgar aquest patrimoni cultural.


Vellvehí i Altimira, Jaume (2003). Terenci Thos i Codina (Mataró, 1841-1903) Un home de la Renaixença. Premi Iluro 2002. Mataró: Caixa Laietana.

En aquest treball que va merèixer el Premi Iluro de monografia històrica l'any 2002, s'estudia la figura i l'obra d'aquest personatge del catalanisme cultural mataroní que va transcendir l'àmbit local per esdevenir una figura de la Renaixença a nivell general.

Terenci Thos es relacionà amb les principals figures de la Renaixença: col·laborador i amic de Marià Aguiló, deixeble i col·laborador de Manuel Milà amb qui compartí la junta de l'Acadèmia de Bones Lletres; amic i admirador de Verdaguer, col·laborador i amic del canonge Collell, redactor de política espanyola del Diario de Barcelona, mestre en Gai saber i assidu dels Jocs Florals...

Es publica també la seva obra periodística i literària en castellà i en català.


Vellvehí i Altimira, Jaume (2001). Josep Puig i Cadafalch i els Jocs Florals. Mataró: Grup d'Història del Casal.

És prou conegut que Puig i Cadafalch pràcticament s’estrenà com a historiador de l’art i arqueòleg en els Jocs Florals de Barcelona, guanyant diversos premis els anys 1888 i 1889. Però la vinculació de Puig amb els Jocs no es limità a aquells estudis primerencs sinó que fou una constant fidelitat al llarg de la seva trajectòria. Puig i Cadafalch és fruit dels Jocs, és a dir, al llarg de la seva vida hi va haver unes constants que responien a una premisa inicial: la recuperació nacional. Una premisa que neix i es va configurant a partir dels Jocs Florals durant la segona meitat del segle XIX. Durant el temps de la seva formació universitària (1883-1887) va viure directament el moviment de la Renaixença nascut a l’entorn dels Jocs.

Es tracta especialment els anys de formació en el camp del catalanisme, els anys de Mataró, els de la influència dels Jocs que tan el marcaran.

La seva activitat com a arquitecte, introduint elements medievals o barrocs segons el moment i encaminada a la creació d’un estil nacional, o restaurant edificis històrics; la seva activitat com a historiador de l’art, estudiant el romànic o el gòtic català i posant aquests estudis al mateix nivell dels que es feien a Europa; o els estudis sobre l’antiguitat a Catalunya i impulsant les excavacions arqueològiques a Empúries o a Terrassa; o la seva activitat política en els alts càrrecs de les institucions; o el seu interès per la formació i l’ensenyament popular; tot girava a l’entorn d’aquella premisa inicial nascuda a redós dels Jocs.

OBRES COL·LECTIVES

  • L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera. El Maresme). Museu de Mataró, Mataró, 1992.
  • Catalunya romànica, Vol. XVIII, Enciclopèdia catalana, Barcelona, 1991.




Entrades populars